A l’entrada anterior parlàvem sobre com les TIC han transformat la societat i, amb ella, el món educatiu. Recuperant la metàfora que usa n’Area per referir-se a la cultura, si l’actual és “líquida” (canviant, en constant transformació) l’educació també ho ha de ser. No sabem si els continguts que avui ensenyem als alumnes seran els que necessitaran el dia de demà. És necessari, per tant, ensenyar-los a aprendre sense necessitat d’un professor, ensenyar-los a trobar respostes tant a les preguntes que vinguin de l’entorn com a les seves inquietuds personals. Aprendre a aprendre és la consigna. Deixem de banda, idò, la memorització!
Clar, tampoc és això. Entenem la crítica que Salvador Cardús fa a aquesta visió al seu article “Aprender a aprender… ¿qué?” (Diari Avui, octubre 2004), en el qual sosté que si només ensenyem a aprendre farem dels alumnes persones dòcils, massa permeables als canvis, sense criteri ni identitat pròpia. Però aquesta crítica només se sosté si busquem substituir tot allò que s’ha fet fins ara pel nou plantejament d’aprendre a aprendre. I no és així. El mateix Zabala reconeix que continua sent necessari memoritzar algunes definicions i fets i continua sent necessària la part mecànica de l’aprenentatge. Per exemple, cal fer molts exercicis del màxim comú divisor, però cal a més entendre perquè serveix, perquè voldríem a la vida quotidiana saber de màxims comuns divisors. És molta més feina pel professor, però és la manera d’obrir la porta a l’aprenentatge significatiu. Encara més si mirem els alumnes amb les ulleres de la diversitat i tractem, a través d’un nou enfoc cap al currículum, despertar els seus talents i treure el millor de cadascun. Com apunta Jaume Graells: no volem caps ben plens sinó ben amoblats i per això ens cal, no només fer alumnes competents, sinó també professors competents que sàpiguen extraure del currículum allò més rellevant, adaptant no només el què, sinó també el quan i el com del que s’ensenya i s’avalua.
Ens ha agradat també molt l’anàlisi que fan Zabala i Arnau dels principis que caracteritzen l’aprenentatge significatiu, tant els que depenen del professor (significança i funcionalitat dels nous continguts, relació amb els coneixements previs, etc.) com de l’alumne (disposició per l’aprenentatge, actitud favorable). Està descrit de manera molt clara i, sobretot, arribats a aquest punt hem pogut muntar el puzle de les peces encara un poc inconnexes que teníem al nostre cap. Ara sentim que tenim una visió més completa de l’objectiu i de la raó de parlar de competències, que ha deixat d’estar una paraula de moda (o trending topic) o una mera definició de llibre per adquirir majors implicacions i molts matisos.
Al començament, quan sentíem les crítiques a la sobrecàrrega del currículum, abocàvem la crítica únicament sobre “el sistema”, obviant que el professorat té un paper importantíssim a l’hora de definir l’últim nivell de concreció curricular i que ni està tot perdut ni tot és tan senzill com seguir fil per randa el llibre de text. També és cert que la incertesa actual entorn a les revàlides i la selectivitat limita, en certa manera, la introducció d'aquest nou model d'ensenyament a secundària. En qualsevol cas, ens ha obert molt la mirada i ens ha fet pensar en el paper que com a professors haurem de jugar.
Hem de fer-nos la nostra pròpia caixa d'eines. Font
Ja tenim la teoria. Nosaltres hem d'admetre però, que a mesura que augmenta la complexitat entorn del fet mateix d’ensenyar ens sentim motivats i aclaparats a l’hora. Ara ens cal a nosaltres, alumnes d'aquest màster, fer un aprenentatge plenament significatiu, interioritzar-ho, portar-ho a la pràctica. Ser professors competents. Posar-nos a fer truites!
PD. Compartim un vídeo on es mostren escenes d'aprenentatge significatiu a pel·lícules de Disney. Fins i tot a Disney importen les competències!
