Digues-me com avalues i et diré com ensenyes

  A batxillerat tenia un professor que ens dictava els seus apunts. Imagín que n'estava molt orgullós d'aquells coneixements que havia sabut cristal·litzar tan bé en una trentena de pàgines i que generosament compartia amb nosaltres, que ens dedicàvem a reproduir-ho al quadern i, posteriorment, a un examen. A la mateixa assignatura, l'any següent teníem un altre professor, més jove, que anava un pas enllà: ell també ens donava els apunts però tenia la consideració de treure-li la palla i amb una cinquena part dels fulls teníem les idees claus. De nou, però, hauríem d'abocar-les a un examen. Tot i ser bona estudiant, de tant en tant pensava... i això, per què ho he de fer?

Una bona avaluació assegura l'èxit del procés educatiu (font).

  Ens ha agradat molt escoltar na Neus Sanmartí perquè en poc més d'una hora regira, com bé acaba dient, no només l'avaluació sinó tot el plantejament educatiu: «Si no canvia l'avaluació, no canvia res, però si canviem l'avaluació, ho estarem canviant tot».

  És interessant com treu el focus dels resultats en si, per centrar-lo sobretot en dos aspectes de l'abans i el després d'aquests resultats: la planificació i l'anàlisi dels errors. Quan parlem de planificació parlem d'entendre el sentit de l'activitat, saber perquè fem això, com ens plantegem portar-ho a terme. Si no, ens podem trobar en què la meitat de la classe no hagi entès què buscàvem aprendre. És important donar valor a aquesta preparació que no es veu directament (i que avui dia no s'avalua) però que dóna qualitat als resultats finals, a l'aprenentatge. De la mateixa manera, un cop feta l'activitat és important centrar-se no només en què hem fet malament sinó en perquè ens hem equivocat i entendre el nostre propi aprenentatge. Cal preguntar-nos pels criteris de decisió. Què t'ha portat a pensar això? L'error com a motor d'aprenentatge, és una idea que també recull José Luís Castillo a "Evaluación, por qué cambiar, cómo cambiar". No només l'autoavaluació sinó també la coavaluació són eines clau per aquest anàlisi. Sovint als alumnes els hi és molt útil veure en què s'han equivocat els seus companys per reconèixer els propis errors. La idea és que les dificultats no s'identifiquen al moment que ens retornen l'examen i, sorpresa, l'hem suspès i cal anar a recuperació. Aleshores ja fem tard. I si volem que dediquin esforços a fer un bon anàlisi, reflectim aquest aprenentatge també a la qualificació final.

  Llegir a autors com Sanmartí o Zabala m'ha fet pensar en les xuletes i en el poc sentit que tenen a un sistema on avaluem les competències, on el que es busca avaluar és en realitat tot allò que no podem plasmar en una xuleta: el pensament crític, transversal, la capacitat d'aplicar a nous contextos el que hem entès i produir noves solucions. Els hi serviria als alumnes anar pel món amb el llibre de text sota el braç per resoldre els problemes quotidians? 

Amb tot el que hem après sobre perquè li serveix tenir flors a una planta, com li explicaries a la Marta que no ens hem d'emportar a casa flors del bosc? #uib #edubatema #eportfeiv #cthinkema #professors #classe

Una foto publicada por Casandra i Joan (@ensenyaraaprendre) el 1 de Nov de 2016 a la(s) 9:40 PDT

  
  Les experiències que descriu Sanmartí a escoles i instituts són molt inspiradores i a l'hora posen en evidència com dista de l'educació que nosaltres hem rebut. Sabrem, aleshores, aplicar-ho? M'ha resultat demolidor que, després de descriure tot allò que hauríem de fer diferent, Sanmartí digués: «finalment, caldrà inventar constantment noves maneres d'atendre tot tipus d'alumnes». És a dir, després de tot això, la feina no s'acaba. D'això se'n diu ser professors competents. Sort que en aquest camí no estem sols i que cada cop tenim més recursos al nostre abast per ser agents actius del canvi en el model educatiu.