Vivim a un món cada vegada més complex. La globalització canvia el significat de competitivitat; la política i el mercat prenen rumbs sorprenents i impredictibles; la tecnologia avança més aviat del que podem asumir. A més, tenim a dalt l’ombra d’un canvi climàtic que ens amenaça. Què ens espera? Com preparar els al·lots d’avui per ser els adults de demà?
El que ja intuïm és que qualsevol sigui la professió, aquesta requerirà el domini d’unes habilitats i aptituds que van més enllà de l’objecte d’estudi de cap disciplina escolar actual. L’agrupació tradicional dels continguts al voltant de les disciplines convencionals no pot donar resposta al desenvolupament de competències per la vida si no repensem el seu plantejament (ens val una redacció, un capítol del llibre de text, per aprendre a ser solidaris, empàtics o crítics ..?). Cal reformular-les, per tal que incloguin el màxim de components interdisciplinaris i metadisciplinaris, aquells que van més enllà del llibre de text i que sovint queden fora de les avaluacions. S’ha comprovat que mentre no es puguin avaluar, palpar amb les mans, quantificar… no se’ls hi donarà la importància, el temps i l’espai necessaris per al seu desenvolupament. Però afegir una nova assignatura “l’assignatura de components inter/meta disciplinaris” quasi és anar en contra de la pròpia idea d’aquests components, que no poden entendre’s com quelcom estancat i compartimentat en sessions de 55 minuts dos dies per setmana. Per tal que sigui veritable la interiorització d’aquests components, cal que s’infiltrin al llarg de tota la vida escolar, de totes les assignatures, desdibuixant els límits de cada disciplina a l’igual que succeeix a la vida real. Tal volta un plantejament en àmbits, com passa a adaptacions com PMAR sigui, en aquest sentit, més encertat que la compartimentació en tantes assignatures tancades?
Abans de començar el blog no ens imaginàvem les dimensions que la paraula ensenyar tenia. Com qui s’endinsa en qualsevol gran ciència, aquesta té infinits matisos. Hem vist que la classe magistral i els mètodes que se’n deriven d’ella poden ser útils i serveixen per a les competències de caràcter més acadèmic, però obliden molts altres coneixements i habilitats tant o més necessaris per desenvolupar-se com individu dins d’aquesta societat canviant. Un primer (gran) pas per canviar això és canviar la metodologia. S’han desenvolupat moltes alternatives a la classe magistral, basades en seqüències didàctiques que poden prendre múltiples formes (descobriment, projectes, casos reals, …) però que totes tenen en comú una sèrie de passos per garantir que l’alumne és l’agent actiu protagonista del seu aprenentatge.
Experimentar en primera persona l’elaboració d’una seqüència didàctica ens ha agradat, en ha permès entendre millor les implicacions que això té. Hem patit nosaltres mateixos el canvi de fer una classe magistral sobre seqüències didàctiques a l’experimentació i realització d’una d’elles. Sens dubte, comporten una major preparació per part del docent, una tasca, a més, que no pot fer de manera aïllada o únicament amb el seu departament, sinó en col·laboració amb la resta de l’equip educatiu. Una de les majors dificultats que hem trobat ha estat pensar “la gran pregunta”. Ens han ensenyat a donar grans (o més bé llargues) respostes, però no a fer grans preguntes. I al igual que al món de la recerca, el més important és la pregunta. Cal que ensenyem els nostres alumnes a fer-se preguntes, a ser curiosos, i que els guiem en la cerca de solucions. Les respostes vindran soles i l’aprenentatge estarà garantit.
L'aula que volem (font)
Aquestes estones compartides reflexionant al voltant de l'aprenentatge ens han obert la mirada. Personalment desconeixiem tantes noves eines, tantes idees! Ara que sabem d’on venim, què ve de sèrie a la nostra motxilla, hem de preparar-nos el mapa de ruta per saber cap on anem: Hem entés la necessitat d'incorporar aquest nou ventall de metodologies i de flexibilitzar temps i espai a l’aula. Cal que despertem la curiositat en els nostres alumnes, igual que la nostra, i els ensenyem què junts podem aprendre i trobar solucions.
M'encanta llegir-vos... feis resums tan interessants que sabeu captar la nostra atenció i això ja és una nova manera d'ensenyar. Estic totalment d'acord en que afegir una nova assignatura de components inter/meta disciplinars és anar en contra d'aquests components. Necessitem de la seva presència a cada una de les assignatures i a cada una de les etapes de la vida escolar. Tant de bó hagués pogut tenir la possibilitat d'aprendre amb diferents metodologies com ho són els projectes. Penso que potser avui ja tendria molt més guanyat. Però per altra banda, sabem que mai és tard per aprendre i ara se'ns ha presentat l'oportunitat.
ResponderEliminarCrec que teniu clar d'on veniu i crec també que sabreu encaminar com cal el vostre camí.
Marian.
Gràcies pel teu comentari, Marian! Si, jo també ho pens.. Que al final de ses coses que més record són aquelles que se sortien de la classe convencional: quan anarem d'excursió a visitar torres de vigilancia perquè estudiavem la ruta de la sal i el seu paper a Eivissa; quan ens aprenguerem aquella cançó en anglès que després cantariem a altres classes, ... I fa una mica de pena pensar en tooootes les hores dedicades a estudiar i memoritzar coses que ara soc incapaç de recordar. Vull pensar que totes elles han servit, es clar, com qui entrena per manenir-se en forma. Tot això haurà servit per estructurar-me el cap.. però soc incapaç de recordar-ne la meitat!
Eliminar