Ensenyem d'una altra manera

   Vivim a un món cada vegada més complex. La globalització canvia el significat de competitivitat; la política i el mercat prenen rumbs sorprenents i impredictibles; la tecnologia avança més aviat del que podem asumir. A més, tenim a dalt l’ombra d’un canvi climàtic que ens amenaça. Què ens espera? Com preparar els al·lots d’avui per ser els adults de demà?

   El que ja intuïm és que qualsevol sigui la professió, aquesta requerirà el domini d’unes habilitats i aptituds que van més enllà de l’objecte d’estudi de cap disciplina escolar actual. L’agrupació tradicional dels continguts al voltant de les disciplines convencionals no pot donar resposta al desenvolupament de competències per la vida si no repensem el seu plantejament (ens val una redacció, un capítol del llibre de text, per aprendre a ser solidaris, empàtics o crítics ..?). Cal reformular-les, per tal que incloguin el màxim de components interdisciplinaris i metadisciplinaris, aquells que van més enllà del llibre de text i que sovint queden fora de les avaluacions. S’ha comprovat que mentre no es puguin avaluar, palpar amb les mans, quantificar… no se’ls hi donarà la importància, el temps i l’espai necessaris per al seu desenvolupament. Però afegir una nova assignatura “l’assignatura de components inter/meta disciplinaris” quasi és anar en contra de la pròpia idea d’aquests components, que no poden entendre’s com quelcom estancat i compartimentat en sessions de 55 minuts dos dies per setmana. Per tal que sigui veritable la interiorització d’aquests components, cal que s’infiltrin al llarg de tota la vida escolar, de totes les assignatures, desdibuixant els límits de cada disciplina a l’igual que succeeix a la vida real. Tal volta un plantejament en àmbits, com passa a adaptacions com PMAR sigui, en aquest sentit, més encertat que la compartimentació en tantes assignatures tancades?

   Abans de començar el blog no ens imaginàvem les dimensions que la paraula ensenyar tenia. Com qui s’endinsa en qualsevol gran ciència, aquesta té infinits matisos. Hem vist que la classe magistral i els mètodes que se’n deriven d’ella poden ser útils i serveixen per a les competències de caràcter més acadèmic, però obliden molts altres coneixements i habilitats tant o més necessaris per desenvolupar-se com individu dins d’aquesta societat canviant. Un primer (gran) pas per canviar això és canviar la metodologia. S’han desenvolupat moltes alternatives a la classe magistral, basades en seqüències didàctiques que poden prendre múltiples formes (descobriment, projectes, casos reals, …) però que totes tenen en comú una sèrie de passos per garantir que l’alumne és l’agent actiu protagonista del seu aprenentatge. 

Els ocells no només s'estudien a l'aula! #màster #uib #cthinkema #eportfeiv

Una foto publicada por Casandra i Joan (@ensenyaraaprendre) el 21 de Nov de 2016 a la(s) 1:10 PST

  
   Experimentar en primera persona l’elaboració d’una seqüència didàctica ens ha agradat, en ha permès entendre millor les implicacions que això té. Hem patit nosaltres mateixos el canvi de fer una classe magistral sobre seqüències didàctiques a l’experimentació i realització d’una d’elles. Sens dubte, comporten una major preparació per part del docent, una tasca, a més, que no pot fer de manera aïllada o únicament amb el seu departament, sinó en col·laboració amb la resta de l’equip educatiu. Una de les majors dificultats que hem trobat ha estat pensar “la gran pregunta”. Ens han ensenyat a donar grans (o més bé llargues) respostes, però no a fer grans preguntes. I al igual que al món de la recerca, el més important és la pregunta. Cal que ensenyem els nostres alumnes a fer-se preguntes, a ser curiosos, i que els guiem en la cerca de solucions. Les respostes vindran soles i l’aprenentatge estarà garantit. 

L'aula que volem (font)

   Aquestes estones compartides reflexionant al voltant de l'aprenentatge ens han obert la mirada. Personalment desconeixiem tantes noves eines, tantes idees! Ara que sabem d’on venim, què ve de sèrie a la nostra motxilla, hem de preparar-nos el mapa de ruta per saber cap on anem: Hem entés la necessitat d'incorporar aquest nou ventall de metodologies i de flexibilitzar temps i espai a l’aula. Cal que despertem la curiositat en els nostres alumnes, igual que la nostra, i els ensenyem què junts podem aprendre i trobar solucions.

Digues-me com avalues i et diré com ensenyes

  A batxillerat tenia un professor que ens dictava els seus apunts. Imagín que n'estava molt orgullós d'aquells coneixements que havia sabut cristal·litzar tan bé en una trentena de pàgines i que generosament compartia amb nosaltres, que ens dedicàvem a reproduir-ho al quadern i, posteriorment, a un examen. A la mateixa assignatura, l'any següent teníem un altre professor, més jove, que anava un pas enllà: ell també ens donava els apunts però tenia la consideració de treure-li la palla i amb una cinquena part dels fulls teníem les idees claus. De nou, però, hauríem d'abocar-les a un examen. Tot i ser bona estudiant, de tant en tant pensava... i això, per què ho he de fer?

Una bona avaluació assegura l'èxit del procés educatiu (font).

  Ens ha agradat molt escoltar na Neus Sanmartí perquè en poc més d'una hora regira, com bé acaba dient, no només l'avaluació sinó tot el plantejament educatiu: «Si no canvia l'avaluació, no canvia res, però si canviem l'avaluació, ho estarem canviant tot».

  És interessant com treu el focus dels resultats en si, per centrar-lo sobretot en dos aspectes de l'abans i el després d'aquests resultats: la planificació i l'anàlisi dels errors. Quan parlem de planificació parlem d'entendre el sentit de l'activitat, saber perquè fem això, com ens plantegem portar-ho a terme. Si no, ens podem trobar en què la meitat de la classe no hagi entès què buscàvem aprendre. És important donar valor a aquesta preparació que no es veu directament (i que avui dia no s'avalua) però que dóna qualitat als resultats finals, a l'aprenentatge. De la mateixa manera, un cop feta l'activitat és important centrar-se no només en què hem fet malament sinó en perquè ens hem equivocat i entendre el nostre propi aprenentatge. Cal preguntar-nos pels criteris de decisió. Què t'ha portat a pensar això? L'error com a motor d'aprenentatge, és una idea que també recull José Luís Castillo a "Evaluación, por qué cambiar, cómo cambiar". No només l'autoavaluació sinó també la coavaluació són eines clau per aquest anàlisi. Sovint als alumnes els hi és molt útil veure en què s'han equivocat els seus companys per reconèixer els propis errors. La idea és que les dificultats no s'identifiquen al moment que ens retornen l'examen i, sorpresa, l'hem suspès i cal anar a recuperació. Aleshores ja fem tard. I si volem que dediquin esforços a fer un bon anàlisi, reflectim aquest aprenentatge també a la qualificació final.

  Llegir a autors com Sanmartí o Zabala m'ha fet pensar en les xuletes i en el poc sentit que tenen a un sistema on avaluem les competències, on el que es busca avaluar és en realitat tot allò que no podem plasmar en una xuleta: el pensament crític, transversal, la capacitat d'aplicar a nous contextos el que hem entès i produir noves solucions. Els hi serviria als alumnes anar pel món amb el llibre de text sota el braç per resoldre els problemes quotidians? 

Amb tot el que hem après sobre perquè li serveix tenir flors a una planta, com li explicaries a la Marta que no ens hem d'emportar a casa flors del bosc? #uib #edubatema #eportfeiv #cthinkema #professors #classe

Una foto publicada por Casandra i Joan (@ensenyaraaprendre) el 1 de Nov de 2016 a la(s) 9:40 PDT

  
  Les experiències que descriu Sanmartí a escoles i instituts són molt inspiradores i a l'hora posen en evidència com dista de l'educació que nosaltres hem rebut. Sabrem, aleshores, aplicar-ho? M'ha resultat demolidor que, després de descriure tot allò que hauríem de fer diferent, Sanmartí digués: «finalment, caldrà inventar constantment noves maneres d'atendre tot tipus d'alumnes». És a dir, després de tot això, la feina no s'acaba. D'això se'n diu ser professors competents. Sort que en aquest camí no estem sols i que cada cop tenim més recursos al nostre abast per ser agents actius del canvi en el model educatiu.

Amb la C: Currículum, Competències, Cultura, Creativitat, Capacitat

  A l’entrada anterior parlàvem sobre com les TIC han transformat la societat i, amb ella, el món educatiu. Recuperant la metàfora que usa n’Area per referir-se a la cultura, si l’actual és “líquida” (canviant, en constant transformació) l’educació també ho ha de ser. No sabem si els continguts que avui ensenyem als alumnes seran els que necessitaran el dia de demà. És necessari, per tant, ensenyar-los a aprendre sense necessitat d’un professor, ensenyar-los a trobar respostes tant a les preguntes que vinguin de l’entorn com a les seves inquietuds personals. Aprendre a aprendre és la consigna. Deixem de banda, idò, la memorització!

  Clar, tampoc és això. Entenem la crítica que Salvador Cardús fa a aquesta visió al seu article “Aprender a aprender… ¿qué?” (Diari Avui, octubre 2004), en el qual sosté que si només ensenyem a aprendre farem dels alumnes persones dòcils, massa permeables als canvis, sense criteri ni identitat pròpia. Però aquesta crítica només se sosté si busquem substituir tot allò que s’ha fet fins ara pel nou plantejament d’aprendre a aprendre. I no és així. El mateix Zabala reconeix que continua sent necessari memoritzar algunes definicions i fets i continua sent necessària la part mecànica de l’aprenentatge. Per exemple, cal fer molts exercicis del màxim comú divisor, però cal a més entendre perquè serveix, perquè voldríem a la vida quotidiana saber de màxims comuns divisors. És molta més feina pel professor, però és la manera d’obrir la porta a l’aprenentatge significatiu. Encara més si mirem els alumnes amb les ulleres de la diversitat i tractem, a través d’un nou enfoc cap al currículum, despertar els seus talents i treure el millor de cadascun. Com apunta Jaume Graells: no volem caps ben plens sinó ben amoblats i per això ens cal, no només fer alumnes competents, sinó també professors competents que sàpiguen extraure del currículum allò més rellevant, adaptant no només el què, sinó també el quan i el com del que s’ensenya i s’avalua.

Aprenentatge Significatiu #edubateMA #eportfeiv #cthinkema #professors #classe #uib #eivissa

Una foto publicada por Casandra i Joan (@ensenyaraaprendre) el 22 de Oct de 2016 a la(s) 7:51 PDT

  Ens ha agradat també molt l’anàlisi que fan Zabala i Arnau dels principis que caracteritzen l’aprenentatge significatiu, tant els que depenen del professor (significança i funcionalitat dels nous continguts, relació amb els coneixements previs, etc.) com de l’alumne (disposició per l’aprenentatge, actitud favorable). Està descrit de manera molt clara i, sobretot, arribats a aquest punt hem pogut muntar el puzle de les peces encara un poc inconnexes que teníem al nostre cap. Ara sentim que tenim una visió més completa de l’objectiu i de la raó de parlar de competències, que ha deixat d’estar una paraula de moda (o trending topic) o una mera definició de llibre per adquirir majors implicacions i molts matisos. 

  Al començament, quan sentíem les crítiques a la sobrecàrrega del currículum, abocàvem la crítica únicament sobre “el sistema”, obviant que el professorat té un paper importantíssim a l’hora de definir l’últim nivell de concreció curricular i que ni està tot perdut ni tot és tan senzill com seguir fil per randa el llibre de text. També és cert que la incertesa actual entorn a les revàlides i la selectivitat limita, en certa manera, la introducció d'aquest nou model d'ensenyament a secundària. En qualsevol cas, ens ha obert molt la mirada i ens ha fet pensar en el paper que com a professors haurem de jugar.

Hem de fer-nos la nostra pròpia caixa d'eines. Font

  Ja tenim la teoria. Nosaltres hem d'admetre però, que a mesura que augmenta la complexitat entorn del fet mateix d’ensenyar ens sentim motivats i aclaparats a l’hora. Ara ens cal a nosaltres, alumnes d'aquest màster, fer un aprenentatge plenament significatiu, interioritzar-ho, portar-ho a la pràctica. Ser professors competents. Posar-nos a fer truites! 

PD. Compartim un vídeo on es mostren escenes d'aprenentatge significatiu a pel·lícules de Disney. Fins i tot a Disney importen les competències!

Els canvis dins del sistema educatiu

Quines són les finalitats del sistema educatiu?

  Quan donem una ullada al que diferents autors i organitzacions (com la UNESCO), consideren que són les finalitats del sistema educatiu, sembla que hi ha consens en què, d’una manera o altra, l’objectiu és el ple desenvolupament de l’individu (“capacitats”, “talents”) dins la societat (“tolerància”, “pau”, “comprensió”, “igualtat”). Pensem, però, que el fet que s’anomeni “sistema educatiu” ressalta massa la vessant institucional (és a dir, l’escola) com a responsable d’aquest fi. En molts casos l’escola pot fer aquest paper de vicari i assumir rols que no es satisfan a casa, però seria desitjable que la tasca educativa fos compartida entre societat, família i escola. 

   Sens dubte, el ple desenvolupament de l’individu va molt més enllà de la transmissió i memorització de continguts útils per a la superació d’etapes, estructurades en cursos i assignatures. Abarca la reflexió sobre els valors universals, sobre la gestió de les emocions i la resolució de conflictes, tot molt més difícil de plasmar en un currículum educatiu i d’avaluar i reflectir en qualificacions acadèmiques. Es basa, en definitiva, en saber aplicar tots els coneixements adquirits per resoldre els problemes presents a la societat actual de la manera més efectiva. Es tracta de fer alumnes competents. Competència és la paraula clau en el sistema educatiu actual. I per tal de desenvolupar aquestes habilitats, cal que l’educació es plantegi de manera transversal, no sols al llarg de les assignatures, sinó també més enllà de les parets de l’aula. És interessant, a més, que hi hagi un cert encavalcament entre tots els agents educadors, és a dir, que a casa també s’aprengui de geografia i a l’escola, a tenir respecte i voluntat. Tots dos agents són claus per identificar els talents i les capacitats dels alumnes, oferint-los així un ventall ric d’oportunitats per créixer.

La societat del S. XXI

 I la societat també té quelcom a dir. I l’actual està ben marcada per les noves tecnologies, que han transformat l’economia, la música, la televisió, la manera de viatjar i sobretot: de relacionar-nos. És difícil concebre una escola que faci esquena a aquest avenç que ja forma part de la realitat dels alumnes. Aquesta tasca, però, no és senzilla. De la mateixa manera que les xarxes socials i les tecnologies han traspassat les parets de casa i ens porten continguts i contactes que poden estar a milers de kilòmetres, accessibles a un clic, les noves tecnologies també fan trontollar el que fins ara s’entén com a aula. I com a professor. De sobte tenim accés a infinits recursos en línia: Wikipedia, jocs interactius didàctics, vídeos explicatius, xats, … Tenim totes les biblioteques del món al nostre abast! Pànic! Per on comencem? El professor tendrà una tasca afegida que, a més, haurà de transmetre als seus alumnes com a part del seu aprenentatge i del seu desenvolupament a la societat: criteris per seleccionar contingut de qualitat, trobar fonts de confiança, aprendre a utilitzar correctament aquestes eines, a organitzar la informació trobada i a fer-la servir de manera adequada i ètica. Tota una tasca que ha de començar per un replantejament de la formació del docent. Els alumnes no aprendran de manera diferent si els professors no canvien la seva manera d’ensenyar-ho.

  Pens que les noves tecnologies ens ofereixen molts avantatges però aquests vénen amb un preu, i no poden ser ignorades: han vengut per quedar-se i seran una eina essencial si no volem convertir-nos en els analfabets del S. XXI.

Som-hi! Darrer dia de classe de la setmana! #cthinkema #eportfeiv #edubateMA #uib #eivissa #mfp

Una foto publicada por Casandra i Joan (@ensenyaraaprendre) el 6 de Oct de 2016 a la(s) 9:10 PDT

Cadires llestes pels exàmens. Font