El nostre camí d'aprenentatge: xarxes socials

  Per acomiadar l'any vàrem escriure una entrada al blog on parlàvem del que havia estat el nostre camí d'aprenentatge fins aleshores, especialment amb la incorporació de noves eines de treball com ara Twitter, Blogger o Instagram. De llavors ençà no ens hem quedat quiets, sinó que hem continuat donant-li voltes a les xarxes socials. El gran canvi ha estat redescobrir aquestes eines, ja no com eines d'oci personal sinó com eines d'aprenentatge professional. De cadascuna, però, tenim una visió diferent. Això s'ha fet especialment patent al fer el nostre PLE, on dites xarxes socials no sols s'han classificat segons el seu paper en l'aprenentatge autoregulat sinó també en el context de la resta d'eines de les quals ara som usuaris.

  Instagram és una xarxa social que fins ara no utilitzàvem de manera activa. Sí, teníem un compte, seguíem perfils interessants, però no li cercàvem una finalitat educativa més enllà. Pensem que potser és l'eina que menys ens ha engrescat de les tres, tal volta no ens hem esforçat igual en fer una reflexió profunda en les imatges, com sí fèiem a blog. És innegable l'impacte d'una bona imatge, així que, sens dubte, és una eina amb molt potencial i molt útil pels alumnes quan es tracti de compartir imatges de sortides de camp, per exemple. 

  Blogger és una eina de la qual no n'érem usuaris actius tampoc. Hem de reconèixer que de primeres ens va costar la dinàmica del blog, però el saber que la teva reflexió seria compartida amb els teus companys, dels quals rebries un feedback ha suposat un estímul per la feina. I després de fer el PLE ens hem adonat que ja no la veiem com a eina únicament per accedir sinó també per crear continguts. L'hem perdut la por al llarg del curs i pensem que ara sí la proposariem com un recurs a classe. Caldria però (idealment) que fos per un projecte a llarg termini (un curs sencer, per exemple), per tal que els alumnes també visquin aquesta evolució.

  Finalment, Twitter. Considerem que és una xarxa extremadament útil per al professor, per seguir l'actualitat, per cercar recursos, mantenir el contacte amb altres docents, etc. Potser és l'eina més "avançada" per ser proposada com a recurs als alumnes, pensem que no seria la nostra primera opció per a ells. A diferència de les dues anteriors, aquesta la veiem més útil per al nostre aprenentatge com a docents, tot i que fer-los utilitzar Twitter els pot servir per fer-ne un millor ús a la llarga, com a futurs usuaris.

Twitter (font)

  Incorporar les xarxes socials en l'educació pot resultar molt atractiu, perquè són una realitat molt pròxima i natural de l'alumne d'avui dia, són el seu mitjà d'expressió i l'aprenentatge a l'escola no pot ignorar-ho. És una oportunitat per combinar aprenentatges formals, no formal i informals. Les xarxes socials, a més, amplien les parets de les aules, permetent tant a professors com a alumnes connectar-nos amb persones amb similars inquietuds arreu del món. Coincidim en què ha estat molt encertat no assumir el nostre domini de les eines digitals, sinó fer-nos experimentar amb xarxes socials, amb recursos per crear continguts (com ara l'Storify que us mostrem a continuació), i fer-nos reflexionar al respecte del seu ús en el context de la docència. Ens pensàvem que ser ciutadans 2.0 ens faria docents 2.0, però ara veiem que també ens calien certes actualitzacions per començar el nostre camí com a professors amb el xip al dia i una motxilla plena de recursos. 

Ensenyem d'una altra manera

   Vivim a un món cada vegada més complex. La globalització canvia el significat de competitivitat; la política i el mercat prenen rumbs sorprenents i impredictibles; la tecnologia avança més aviat del que podem asumir. A més, tenim a dalt l’ombra d’un canvi climàtic que ens amenaça. Què ens espera? Com preparar els al·lots d’avui per ser els adults de demà?

   El que ja intuïm és que qualsevol sigui la professió, aquesta requerirà el domini d’unes habilitats i aptituds que van més enllà de l’objecte d’estudi de cap disciplina escolar actual. L’agrupació tradicional dels continguts al voltant de les disciplines convencionals no pot donar resposta al desenvolupament de competències per la vida si no repensem el seu plantejament (ens val una redacció, un capítol del llibre de text, per aprendre a ser solidaris, empàtics o crítics ..?). Cal reformular-les, per tal que incloguin el màxim de components interdisciplinaris i metadisciplinaris, aquells que van més enllà del llibre de text i que sovint queden fora de les avaluacions. S’ha comprovat que mentre no es puguin avaluar, palpar amb les mans, quantificar… no se’ls hi donarà la importància, el temps i l’espai necessaris per al seu desenvolupament. Però afegir una nova assignatura “l’assignatura de components inter/meta disciplinaris” quasi és anar en contra de la pròpia idea d’aquests components, que no poden entendre’s com quelcom estancat i compartimentat en sessions de 55 minuts dos dies per setmana. Per tal que sigui veritable la interiorització d’aquests components, cal que s’infiltrin al llarg de tota la vida escolar, de totes les assignatures, desdibuixant els límits de cada disciplina a l’igual que succeeix a la vida real. Tal volta un plantejament en àmbits, com passa a adaptacions com PMAR sigui, en aquest sentit, més encertat que la compartimentació en tantes assignatures tancades?

   Abans de començar el blog no ens imaginàvem les dimensions que la paraula ensenyar tenia. Com qui s’endinsa en qualsevol gran ciència, aquesta té infinits matisos. Hem vist que la classe magistral i els mètodes que se’n deriven d’ella poden ser útils i serveixen per a les competències de caràcter més acadèmic, però obliden molts altres coneixements i habilitats tant o més necessaris per desenvolupar-se com individu dins d’aquesta societat canviant. Un primer (gran) pas per canviar això és canviar la metodologia. S’han desenvolupat moltes alternatives a la classe magistral, basades en seqüències didàctiques que poden prendre múltiples formes (descobriment, projectes, casos reals, …) però que totes tenen en comú una sèrie de passos per garantir que l’alumne és l’agent actiu protagonista del seu aprenentatge. 

Els ocells no només s'estudien a l'aula! #màster #uib #cthinkema #eportfeiv

Una foto publicada por Casandra i Joan (@ensenyaraaprendre) el 21 de Nov de 2016 a la(s) 1:10 PST

  
   Experimentar en primera persona l’elaboració d’una seqüència didàctica ens ha agradat, en ha permès entendre millor les implicacions que això té. Hem patit nosaltres mateixos el canvi de fer una classe magistral sobre seqüències didàctiques a l’experimentació i realització d’una d’elles. Sens dubte, comporten una major preparació per part del docent, una tasca, a més, que no pot fer de manera aïllada o únicament amb el seu departament, sinó en col·laboració amb la resta de l’equip educatiu. Una de les majors dificultats que hem trobat ha estat pensar “la gran pregunta”. Ens han ensenyat a donar grans (o més bé llargues) respostes, però no a fer grans preguntes. I al igual que al món de la recerca, el més important és la pregunta. Cal que ensenyem els nostres alumnes a fer-se preguntes, a ser curiosos, i que els guiem en la cerca de solucions. Les respostes vindran soles i l’aprenentatge estarà garantit. 

L'aula que volem (font)

   Aquestes estones compartides reflexionant al voltant de l'aprenentatge ens han obert la mirada. Personalment desconeixiem tantes noves eines, tantes idees! Ara que sabem d’on venim, què ve de sèrie a la nostra motxilla, hem de preparar-nos el mapa de ruta per saber cap on anem: Hem entés la necessitat d'incorporar aquest nou ventall de metodologies i de flexibilitzar temps i espai a l’aula. Cal que despertem la curiositat en els nostres alumnes, igual que la nostra, i els ensenyem què junts podem aprendre i trobar solucions.